Demana'm qui soc ( o Tenir ganes de dir l'amor)

Querer amarte

Quan estimar ja és massa difícil i ja res és viu. I tu et mors volent reviure-ho.

Quedar-nos

I quan vols aturar el temps perquè aquest tot ho mata? Si, el futur, de vegades, mata allò que vol existir i no pot existir.

Versar-te

A qui mai et mira i tot ho és.

Cossos

No sabia si titular aquest poema "Cossos" o "Morir-nos", tant se val, res descriu l'ofec de perdre un fill o filla per una guerra, com totes, evitable.

La fotografia és de Mohammed Salem i ha estat guanyadora del World Press Photo 2024.

Cossos

Vull fondre la meva vida amb la teva mort

i restar així,  immòbil,  per sempre,

fer de dos cossos un cos, inhalant la pena

i desaparèixer lentament per sempre,

adormir-te l’ànima del cos que ja dorm

i brandar-la en pau  per sempre.

Vull no tenir cara, no tenir veu, no tenir pell

i no tenir mirada per veure el món.

Vull ser només un cos retenint-te per sempre

i no inspirar mai més.

 ©Ester Masip F.

Aquest lloc

Aquest lloc

No és brogit el que fan les onades

quan no saben que ho són;

és el so de l’atzar.

No és aigua només el que m’arriba als peus

clavant les passes,

fent petites cadolles de pausa.

Divideixo en seccions el cos

deixant la consciència descurada

al vol dels ocells.

I no és meu aquest paisatge immens

que m’arranja la cara, l’arquitectura

i l’origen nu que em parla.

I no és meva la pell que em guarda

i la sal i l’escuma no són meves,

elles, que em banyen la veu del que no dic.

En aquest lloc, jo, no em pertanyo.

©Ester Masip F.

📸Ester Masip F.

 

No faré res

 Arran de la imatge de la performance de Thierry Mandon (Tableau vivant):

Imatge: @notre.arte

La tardor és de les ànimes

 A la tardor tot torna al lloc, incloses les ànimes.

Fugida

 I tu? de qui fuges?

Imatge: pixabay

REPTES POÈTICS (#febrerpoètic 2024)

Poesia minimalista:

C O R

Imatge: de la xarxa

Poesia d'objecte:

Acròstic:

Poesia surrealista:

Cosir-se

 Poder nedar i escapar.

Aquell silenci teu

 Allò que no dius i crema.

Just al marc de la porta

La foto de Peter Zelei, em va evocar de seguida la decisió segura que pren una persona en un moment donat.

La veritat és que la cita de Zygmunt Bauman que acompanyava la foto, tot això extret de la pàgina d'Instagram @literlandweb, anava en un altre sentit molt diferent del meu poema. El fet és, però, que he dut a la pràctica el fer un poema basat en una imatge segons els sentits que em desperta.

                                                         Foto: Peter Zelei

Just al marc de la porta

No em veu res ni ningú.

No em veu la por ni jo a ella.

No em veu la pols dels rajos de llum.

Les portes obertes ho seran si vull

i tampoc no em veuen.

Ha estat una passa lateral i decidida

a ser sustentada únicament per mi;

no confio en la cadira corcada,

com corcada és l’atmosfera hostil

que m’ha ofegat la veu.

A poc a poc alçaré els peus i la mirada

i sortiré per la porta que ningú no veu

i que he conjugat dins del verb voler.

Ester Masip F. 
(© del poema escrit)