De la primera tarda de piscina d'aquest estiu, i en posar el peu a l'aigua per comprovar si està massa freda, si no ho està, si hi entro, si no hi entro, en surt aquest poema. I és que ens passem la vida provant, sent valents per un moment intentant tantes coses...
I després del peu, va venint sempre la resta.
El peu a l’aigua
Fa anys que poso el peu a l’aigua,
i seguit del peu, les passes segures
fetes un ball de revolades airoses
que perfectament adornarien la meva cançó.
I seguit del peu, el pensament precís,
que buit d’alguns dubtes m’allibera de pes
i em fa arriscada i ufana d’alejar a més alçada.
I seguit del peu, el cor curat,
que n’ha après de tant bategar i escoltar
i de tantes llàgrimes que ha drenat pels ventricles.
I seguit del peu, el costum plàcid,
que engrana sense olis ni carburants les hores i els segles
i les nits d’escuma densa on somniar.
I seguit del peu, la hibernació del meu soroll,
que crida sense cordes vocals per enaltir el silenci
i desfà insinuacions amotinades en senyal de protesta.
I seguit del peu, hi ets tu,
que vas posar la punta del peu a l’aigua reculant uns segons,
que vas posar el peu a l’aigua encreuant dos dits de la mà,
que vas posar-te a l’aigua,
que ho vas nedar tot i encara nedes,
i jo, que nedo també encara,
i poso el peu a l’aigua tots els dies del món.
I tots els dies del món, ens mullarem
i ens eixugarem els porus endebades
i el moll de l’os sempre estarà moll,
i molla restarà l’aigua que tastarem
amb el peu, amb el cap i amb el cor.
©Ester Masip F.
Imatge: pixabay
