Entrada destacada

Por a la poesia? (cliqueu)

Hi ha moltes persones a les quals els fa una certa temença llegir poesia per por de no entendre el que vol transmetre o no saber copsar la...

dijous, 4 d’abril del 2024

Aquest lloc


Aquest lloc


No és brogit el que fan les onades

quan no saben que ho són;

és el so de l’atzar.

No és aigua només el que m’arriba als peus

clavant les passes,

fent petites cadolles de pausa.

Divideixo en seccions el cos

deixant la consciència descurada

al vol dels ocells.

I no és meu aquest paisatge immens

que m’arranja la cara, l’arquitectura

i l’origen nu que em parla.

I no és meva la pell que em guarda

i la sal i l’escuma no són meves,

elles, que em banyen la veu del que no dic.

En aquest lloc, jo, no em pertanyo.


©Ester Masip F.

📸Ester Masip F.

 

divendres, 29 de març del 2024

No faré res

 Arran de la imatge de la performance de Thierry Mandon (Tableau vivant):



Imatge: @notre.arte




La tardor és de les ànimes

 A la tardor tot torna al lloc, incloses les ànimes.



Fugida

 I tu? de qui fuges?



Imatge: pixabay

REPTES POÈTICS (#febrerpoètic 2024)


Poesia minimalista:

C O R

Imatge: de la xarxa

Poesia d'objecte:


Acròstic:



Poesia surrealista:






Cosir-se

 Poder nedar i escapar.



Aquell silenci teu

 Allò que no dius i crema.



dijous, 18 de gener del 2024

Just al marc de la porta

La foto de Peter Zelei, em va evocar de seguida la decisió segura que pren una persona en un moment donat.
La veritat és que la cita de Zygmunt Bauman que acompanyava la foto, tot això extret de la pàgina d'Instagram @literlandweb, anava en un altre sentit molt diferent del meu poema. El fet és, però, que he dut a la pràctica el fer un poema basat en una imatge segons els sentits que em desperta.

                                                         Foto: Peter Zelei
Just al marc de la porta

No em veu res ni ningú.
No em veu la por ni jo a ella.
No em veu la pols dels rajos de llum.
Les portes obertes ho seran si vull
i tampoc no em veuen.
Ha estat una passa lateral i decidida
a ser sustentada únicament per mi;
no confio en la cadira corcada,
com corcada és l’atmosfera hostil
que m’ha ofegat la veu.
A poc a poc alçaré els peus i la mirada
i sortiré per la porta que ningú no veu
i que he conjugat dins del verb voler.

Ester Masip F. 
(© del poema escrit)